Svetlana Aleksiévitx: “El meu deure és escriure”
La periodista i Premi Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx reflexiona sobre el futur d’Europa en la Biennal de Pensament del CCCB.
La cua de gent s’estén més avall de la plaça Joan Coromines, al Raval de Barcelona. Hi ha persones que fa més d’una hora que esperen. Al seu davant, una zona vallada amb tot de públic assegut escolta als historiadors Yuval Noah Harari i Rutger Bregman, que conversen sobre els reptes del present i la possibilitat d’imaginar un futur per tota la humanitat. És dimarts 11 d’octubre i ens trobem en plena setmana de la Biennal de Pensament del CCCB.
El cel, de color plom, desprèn una lleugera amenaça a pluja que preocupa a alguns assistents, abrigats per a les primeres ràfegues de tardor. Quan la conferència acaba, es comencen a buidar les primeres cadires, que de seguida són ocupades per nous espectadors. Aquests no venen a escoltar quin serà el destí de la humanitat. Més aviat, volen entendre què passa a l’est d’Europa i què sorgeix de l’espai postsoviètic.
I, qui millor que parlar d’aquest llegat econòmic, cultural i social, que Svetlana Aleksiévitx, periodista bielorussa que el 2015 va ser guardonada amb el Premi Nobel de Literatura? Mestra en l’art d’explicar la història a través de la polifonia de veus, és la creadora del seu propi gènere literari, la «novel·la de veus», amb què fa d’altaveu a la gent comuna per explicar la història de l’antiga Unió Soviètica i dels actuals estats que van formar-ne part, des de la Segona Guerra Mundial fins avui.