Pedra, campanes i vent. Aquests són els tres elements que s’erigeixen a dalt de tot del campanar de la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona. I entre les seves despullades parets centenàries, cada vespre es filtren, majestuosos, els últims raigs de llum de la ciutat. Són moments en què els sons humans romanen llunyans i aliens al silenci d’aquest palau celestial, habitat per alguns coloms fugissers i cinc donzelles que travessen, discretament, segles d’història. L’Antònia (1774) canta amb un to greu i solemne; en canvi, la Maria (1879), l’Andreua (1804) i la Miquela (1818) tenen melodies més juganeres, mentre que la Vicenta (1710) i la Josepa (1695) són les que repiquen amb sons més alegres i juvenils. Totes formen part del cor de campanes de la basílica. I tal com assegura Jordi Ferrer, president de l’Associació de Campaneres i Campaners del Pi, cadascuna no només té la seva pròpia personalitat, sinó també una ànima. Estan vives. Fins i tot estan batejades, però em diu que això ja m’ho explicarà més tard Jordi Sacases, l’arxiver de la basílica.

Clica aquí per llegir l’article sencer